Un músic passat de moda?

Manuel Palau és un compositor valencià del s.XX del que segurament molts haureu sentit parlar, ja que com a seguidors o lectors d'aquest blog, segurament sou aficionats a la música. Tanmateix, és probable, i és el meu cas, que al llarg dels vostres estudis musicals o de la vostra carrera professional com a músics, en molt poques ocasions hàgeu interpretat una obra seua.

És un tema recurrent el fet que els repertoris als conservatoris i a les programacions dels concerts, estan en molts casos limitats i encotillats pel que dicten els plans d'estudis i les expectatives de l'audiència. La música contemporània ha lamentat una i mil voltes les comptades ocasions en les quals el seu repertori és programat fora de festivals específics. Però com a part del coneixement de la cultura musical propera, arribar a escoltar i interpretar un músic com Palau hauria de ser tan imprescindible com molts altres objectius de l'aprenentatge musical o de la selecció de repertoris per a concerts.

Un músic que en moltes anàlisis ha sigut titllat de passat de moda, de no aportar cap novetat al món de la composició i de repetir tècnicques compositives prèvies.

Però, com deia Rafael Serrallet al seu article a Mundo Clásico, fins a quin punt estan els estils passats de moda quan se segueixen practicant?

És clar que els màxims exponents de cada estil són els que marquen la pauta de l'anàlisi històrica de la música, però també és clar que darrere d'un Beethoven o un Mozart hi hagué molts altres compositors que es van inspirar en aquelles increïbles creacions i les van absorbir per fer ells la seua pròpia música, hibridant-les amb la seua cultura i la música dels seus territoris. Per això, el fet que Palau estiguera influenciat per Ravel i per l'impressionisme francés, i que formalment es puga considerar que no hi ha grans novetats formals amb la música composta anteriorment, no vol dir que ell com a músic no fóra innovador, sobretot si es considera el context cultural i social on desenvolupà la seua música.



Però més enllà de conéixer la figura de Palau, de qui hi ha molta informació en internet i no és el propòsit d'aquest article reproduir-la sense més, volia posar una vegada més l'accent i l'atenció en la tasca recercadora que de manera personal, portats per la curiositat i la creativitat, desenvolupen molts músics i artistes per recuperar i apropar-nos a figures com la d'aquest compositor. Eixa actitud és la clau de la creació, igual en el cas de Palau com en el cas dels intèrprets que s'han acostat a la seua música.


Aquest article em va sorgir en llegir l'anunci de la soprano Marta Estal que ja estava disponible en Spotify el seu treball sobre Manuel Palau, que ha realitzat amb el pianista Daniel Ariño. I en llegir aquest anunci, i que ella mateixa exposava que havia descobert a Palau i s'havia quedat brandada de que boniques són les seues creacions, em vaig llançar a investigar un poc sobre la música d'aquest compositor que coneixia però de qui havia escoltat molt poca música. I aleshores vaig recordar també que altre grup havia publicat feia un temps un disc que inclou també cançons de Manuel Palau. Es tracta del disc Sons de Llevant de Plaerdemavida. Tant el treball de Marta Estal com el de Plaerdemavida estan a Spotify.


Sempre paga la pena seure a escoltar i conéixer, fugir d'etiquetes i encasellaments i crear-nos per nosaltres mateixa la idea i la importància que li volem donar a un artista. Si has de decidir que un music està passat de moda que siga per que t'ho pareix a tú i no per què ho haja decidit un analista des de la seua pròpia experiència i subjectivitat. El que per a ell està passat de moda pot ser connecta de ple amb els teus sentiments.


- Manuel Palau: música per a veu i piano (Marta Estal, soprano / Daniel Ariño, piano). Escoltar ací.


- Sons de Llevant. (Plaerdemavida Ensemble). Escoltar ací.


Entrades destacades
Entrades recents