EL PARNÀS EMERGENT ESPENTA DE NOU EL CIGRÓ DE LA CREATIVITAT I LA INNOVACIÓ AMB LA MÚSICA

Entres a una sala d'assaig i et trobes que la partitura que s'ha d'interpretar, en lloc d'estar als faristols, està repartida per les parets. Vas recorrent amb la mirada la sala i descobreixes tots els fragments d'aquesta peça i a continuació, sens dubte, et preguntes quin és el primer fragment que has d'interpretar i cóm has de continuar després. En eixe moment entra en acció un personatge situat al centre de la sala que està explicant precisament que en aquesta peça els fragments es poden interpretar en qualsevol ordre seguint una única restricció: no es poden interpretar de manera consecutiva dos fragments que comencen amb la mateixa nota o amb dues notes fent octava. En interpretar l'obra, l'espai, la sala i les decisions dels músics, passen a formar part també de la partitura, transformant-la cada vegada que és tocada en un espai diferent per altres persones o per les mateixes en un altre dia, amb un altre estat d'ànim. Que cosa bonica és aquesta de les partitures que estan en creació perpètua.

Açò passava dissabte passat a la darrera sessió pre estival del Parnàs Emergent, eixa iniciativa que es llançà amb entusiasme el passat més de Febrer i que ens ha fet descobrir a algunes com jo, tècnicques tan especials com el Soundpainting, que s'ha submergit en la Banda Primitiva de Llíria per mostrar i acostar als músics de banda les tècniques de creació pròpies de la música contemporània, que en definitiva ha omplit alguns dels dissabtes al matí dels darrers mesos d'experiències musicals i personals d'allò més originals.

Dissabte passat va tindre lloc la darrera sessió d'aquest curs i aquesta vegada el convidat d'excepció va ser Miquel Àngel Marín Ribes, clarinetista excepcional vingut de Lleida per presentar-nos la seua visió d'aquest instrument i del que és la imporvisació en general. De nou, vam comptar amb la inestimable col·laboració de Llorenç Barber i Montserrat Palacios, inspiradors d'aquest projecte i que van participar amb les seues veus en les improvisacions que Miquel Àngel va propossar.

Al llarg de la sessió Miquel Àngel ens va parlar del clarinet com del primer instrument per al qual es van escriure obres per a ser interpretades per un solista. Em referisc a un intèrpret únic a l'escenari, no un clarinet amb una orquestra ni amb un grup de cambra, sinó el clarinetista totalment sol amb el públic. Amb nosaltres, Miquel Àngel va explorar què passa si desmuntes l'instrument, si el claves dins d'una bossa de plàstic o si li claves objectes a l'eixida de l'aire.

Cóm, a penes comencem l'experimentació, noves sonoritats apareixen, sons desafinats i que ens recorden a voltes a la música electrònica però que estan sent fabricats amb un únic instrument sense cap endoll ni cap limitació (més enllà de les que s'imposa a sí mateix cada intèrpret). Sempre que es dona un pas endavant, qualsevol cosa pot passar. Només cal espentar el cigró de la creativitat per fer començar la roda.

Al final de la sessió quedaren múltiples objectes que no havíem gastat per a res i que ens demostraven que poc fa falta per inventar quan estem decidits a deixar la zona de confort i a la vegada quantíssimes coses ens queden per seguir experimentant i que no sabem on poden portar-nos.

Sens dubte amb ganes de molt més Parnàs Emergent per al Setembre!