EL FESTIVAL ÀGORA COMPLETA LA SEUA PRIMERA EDICIÓ AMB ÈXIT
Fa uns anys vaig escriure un conte al voltant dels projectes i de les expectatives. En ell utilitzava la metàfora d'una persona que espentava una canica en un camí i la aquesta començava a rodar pel camí sense pausa. A mesura que rodava, la bala creixia de tamany i la xica que li va pegar aquella primera espenta la perseguia sense saber on li portaria aquella bola acolorida. Rodant i rodant, a voltes amb més facilitat i altres moments amb moltes dificultats, les experiències vitals de la protagonista es quedaven adherides a les parets de la bala. Quan finalment les dues es retrobaven, la bala tenia a les seues parets de cristall totes les experiències i el bagatge, tot el que la xica havia apres, patit i gaudit al llarg del camí, tot un fum de records i aprenentatges que mai haurien passat si un temps abans no li haguera pegat aquella primera espenta a la seua bala.
Assistint al Festival Àgora el passat dissabte vam tindre una sensació semblant a qui observa des de fora als qui estan espentant la bala per primera volta. Una primera edició d'un festival sempre és una gosadia. Gosadia per tindre una idea i per decidir que la vas a dur a terme, Gosadia per plantar-se davant les institucions de les quals vols obtenir suport amb la convicció suficient per mostrar que aquest projecte que encara no existeix i del que no pots mostrar res, és consistent, interessant, factible i profitós per a la societat i per a aquells que han de donar-li el seu suport. Gosadia per seguir endavant i per saber que malgrat haver-hi obtingut un "sí" inicial, sorgiran molts inconvenients inimaginables pel camí. I gosadia per creure en ú mateix i per tindre eixa força indòmita i volcànica de tots els que emprenen qualsevol projecte.
Uns organitzadors jóvens que amb entusiasme i amplis coneixements musicals han configurat un festival sorgit dels seus interessos i inquietuds, que als programes dels concerts barreja música clàssica i contemporània fugint per fi d'etiquetes i classificacions i ajudant-nos als oients a connectar totes les èpoques, a entendre d'on venen els sons i les harmonies de les creacions actuals, configurant una evolució de la música holística acord amb la seua pròpia percepció com a intèrprets que estan desenvolupant ara la seua trajectòria. Un festival pedagògic també, donat que els organitzadors han triat tot un conjunt d'intèrprets jóvens que comparteixen amb ells un punt de vista holístic comú del que és la música i de la interpretació i que els ofereix a tots l'oportunitat d'engrandir la seua experiència professional.
Molt de prop trobem també a persones amb ja un llarg bagatge, com Voro Garcia, persones que per la seua banda porten tota una vida dedicada a la música i que han estat incansables en el que es refereix a espentar bales musicals per tot arreu. En aquesta edició, s'han interpretat dues obres de Voro Garcia, que també ha impartit un taller de Nova Creació amb dos jóvens creadors que presentaren un obra cadascú al festival, i ha sigut el compositor resident d'aquesta edició.
Nosaltres vam tindre la fortuna d'assistir al concert de presenciar el concert de Jose Luis Estellés i Alberto Rosado, que interpretaren obres per a clarinet i piano de Arnold Bax, Isang Yun, Mieczyslaw Weinberg i Paquito d’Rivera. Totes les fotografies d'aquest article pertanyen a aquest concert.
Col·loqui previ al concert amb el director Juan Luis Martínez.
Només ha sigut una primera espenta. Unes primeres rodades dubtoses pot ser, un poc insegures, manques d'experiència, d'una nova canica que comença a rodar pel seu camí. És emocionant pensar que amb el temps es poden celebrar molts aniversaris d'aquest festival i que vam estar quan era a penes la primera materialització d'una idea. El millor de les bales plenes d'experiències és que totes són bones, no importa tant cóm són les parets de la bola sino més el fet de què són, de què existeixen. En tot viatge, sempre el més important és el camí. Bon viatge, Àgora.
