MOZART ES TROVA AMB GRAHAM VICK

València. Palau de les Arts. 15-12-2018. Wolfgang Amadeus Mozart. Die Zauberflöte. Llibret d’Emanuel Schikaneder. Wilhelm Schwinghammer, Dimitry Korchak, Deyan Vatchkov, Tatiana Zhuravel, Mariangela Sicilia, Camila Titinger, Olga Syniakova, Marta di Stefano, Lucas Tino David Rebato, Kiran Sundip Patel, Dionysios Sevastakis, Júlia Farrés-Llongueras, Mark Stone, Moisés Marín, Vicent Romero, Richard Wiegold. Orquestra de la Comunitat Valenciana. Cor de la Generalitat Valenciana. Direcció musical: Lothar Koenigs. Direcció d’escena: Graham Vick.

Mozart estrena la seua última òpera en 1791 al Theater auf der Wieden amb el llibret d’ Emanuel Schikander, dramaturg, actor, cantant, empresari i director teatral. Si revisem el cartell de les representacions originalsc,el seu nom està al cap del títol.  El de Mozart està molt més avall, i és difícil trovar-lo. La Flauta màgica que amb la funció del dissabte va tancar les representacions al coliseu valencià ben podria dir-se que és Die Zauberflöte de Graham Vick, o això al menys es pretenia. La nova proposta del director d’escena britànic ha fet correr la tinta als mitjans de comunicació. Va començar ja fa uns mesos quan ens van oferir, als abonats i a públic, participar a l’escena, una Zauberflöte amb tots i per a tots. Obria temporada Les Arts amb una sala envaïda de cartells en defensa de la llibertat, justícia, drets econòmics, socials i d’igualtat de gènere. Aquesta utilització de l’espai és una constant al treball de Vick, que desde el 1987 cerca nous públics a l’òpera de Birmingham, i en València es va fer servir movent als cantants i al cor entre el públic de platea.

 

 

El viatge iniciàtic al món de la masoneria imaginat per Mozart i Schikander, es trasllada a un món actual de poders fàctics on tres rèpliques d’edificis dominen l’escena. Apple, la Unió Europea i el Vaticà simbolitzen els diners, la política i la religió. El poble, els marginats socials i les minories, entre elles el paper de la dona, estàn de l’altre costat, al darrere i el que amaga cada edifici. Dues forces enfrontades, al igual que el que hi ha ja en el llibret de Schikander, on a banda d’altres qüestions parla de dones i homes, en un llenguatge que ens fa mal a l’orella en els nostres conceptes morals actuals, molt més que l’escenografia de Vick.

 

Per a seguir comprenent la possible idea d’escena i tirant un poc més d’història, el teatre on es va estrenar la Flauta Màgica, a Viena, era més bé un pati interior d’un conglomerat de vivendes de preu de lloguer baix, on vivia gent amuntegada, també la companyia de teatre que actuava per a un públic nombrós (fins mil espectadors) i agraït. Die Zauberflöte conforme a la idea de singspiel no es va estrenar en una elegant sala d’òpera, sino envoltada de poble, amb recursos limitats, cançons populars i en la llengua del poble, l’alemany en el cas de Mozart.

Aquest és el públic que Vick fa parlar i imprecar als cantants i al públic amb intervencions en castellà. Unes intervencions del poble que els poders no escolten.

 

 

Però el que com a concepte pot funcionar no ho fa a nivell escènic i aquestes intervencions fan poc favor al discurs teatral i són desencertades perquè acaben distraent el discurs general de l’obra sense aportar aquella comunió pretesa amb l’espectador.

Com en altres funcions d’aquesta producció, un sector del públic va protestar verbalment al començament del segon acte i van fer que el director musical abandonara el fos fins que els ànims es van calmar.

Ja no anem a parlar que els espectacles artístics deuen crear sentiments, a vegades oposats. La qüestió seria si aquesta és la manera de protestar i si la polarització social en la que vivim és molt convenient. La realitat és que en l’última funció la gent va omplir el teatre i després del primer acte, el nombre de desercions va ser ben poc.

 

Vick té bones idees, els cantants es mouen amb fluïdesa per l’escena, no així la gran quantitat d’actors no professionals que interrompen continuament l’acció. La vis còmica dels pardalers està ben aconseguida, el cor de dones mudes al costat del cor d'homes funciona teatralment. Introduïr el feminisme a escena, per a pegar-li la volta al llibret i que la Reina de la Nit no siga la mala, no és tan nou com ens fa pretendre el director anglés. Sí abusa dels comentaris ideològics remarcant excesivament la seua visió de justícia social i és ahí on pot ser que les ideologies es van sentir envaïdes. Hi ha una utilització d’eslògans populars que es queden en això, sense aprofondir més.

Però aquesta no és una producció on la música es resentira. El temps teatral va córrer molt més de pressa que en moltes altres Zauberflöte on l’escena s’ompli d’animalets i colorins.

 

Musicalment l’orquestra, dirigida per Lothar Koenigs, va estar a un nivell destacable amb intervencions solistes molt apreciades, en especial la flauta i la celesta. Els difícils concertants es van resoldre magníficament, demostrant que el mestre domina l’estil.

La coherència de les veus també va ajudar  l'èxit general musical. La gent va aplaudir a tots els cantants i l'ovació va ser generalitzada, si bé una quarantena de persones va abandonar la sala immediatament després de la caiguda del teló.

 

 

Tamino presentat pel tenor Dimitry Korchak va iniciar dubitatiu però va anar construïnt el personatge i la veu va guanyar presència amb uns aguts incisius i amples que el van fer un dels triunfadors de la nit. El Papageno de Mark Stone va ser l’altre. Papageno, un dels personatges més afables de l’història de l’òpera empatitza ràpidament amb el públic, encara que el disfrassen de qualsevol cosa. La veu, sempre col.locada, i dúctil, va estar fantàstica, encara que siga parlant en castellà.

La Pamina de Mariangela Sicilia va ser una sorpresa, escènicament complida, va cantar amb una veu mòrbida el seu paper, amb un Ah ich fuhl’s que va aturar el rebombori teatral per a centrar-se en l’intimitat de la música de Mozart. Una línia perfecta l’acompanyà en la majoria de les seues intervencions.

Vàrem gaudir dels armònics de la veu de Wilhelm Schwinghammer que es prodigava per la sala, i sense ser un Sarastro d’antologia com els grans que tenim en la discografia té una veu envolvent que va complir amb el rol.

 

 

La soprano Tatiana Zhuravel va defensar amb saviesa i elegància la difícil part de la Reina. La coloratura li va eixir acurada i sense perdre color.

Dins d’aquesta hegemonia vocal, cal destacar el papel de Moisés Marín que cantà amb molta maestria el difícil i ingrat paper de Monostatos.

Les tres dames, Camila Titinger, Olga Syniakova i Marta Di Stefano, cantants del Centre de Perfeccionament Plácido Domingo, van estar molt encertades, tant escènicament com en cohesió vocal.

La Papagena de Júlia Farrés-Llongueras va ser una gran actriu cantant i també els tres xiquets Lucas Tino David Rebato, Kiran Sundip Patel i Dionysios Sevastakis que van estar excel.lents amb el concertant amb Pamina.

 

El final amb els dos bàndols ballant, actors i cantants, com si d’un musical de Bollywood es tractés, intenta reconciliar totes aquelles imprecacions que han ocorregut durant l’obra, a la manera de tutto nel mondo é burla. És dubtós si ho acaba aconseguint.

 

Compartir en Facebook
Compartir en Twitter
Please reload

Entrades destacades

PLACER ESTÉTICO Y MUSICAL EN UNA NOCHE INOLVIDABLE

January 31, 2020

1/10
Please reload

Entrades recents

November 26, 2019

Please reload

Arxiu
Please reload

Segueix-nos
  • Black Facebook Icon
  • Black Twitter Icon
  • Black YouTube Icon
  • Grey Facebook Icon
  • Grey YouTube Icon