MÚSICS DE CLÀSSICA LLANCEU-VOS A L'ESCENARI!

Vetlada en Sala Matisse La música com a estil de vida Entrem a la sala Matisse encara amb la persiana mig baixada perquè és prompte. Encara no són les 19h, hora a la qual està anunciada la Schubertiada. En l'escenari, Jose Ramon, conductor de la Schubertiada i un dels gestors actuals del local, exercita els seus dits en el piano amb una peça de jazz. Tot és molt evocador en aquest moment: el nou look del local amb el músic de jazz practicant en el piano sense públic, la llum tènue, la música. Tot ens transporta immediatament a uns altres escenaris, pel·lícules, espais… L'activitat que ara han batejat com Schubertiada al principi es deia Jam de Música Clàssica. Li van canviar el nom per si el de “jam”, tan associat al jazz, dissuadia als músics clàssics de participar pensant que consistiria a fer improvisació pura. Jose Ramon ens aclareix de seguida, quasi sense preguntar-li, que no es tracta d'improvisar en el sentit literal de la paraula. No hi ha per què, si no es vol, crear res que no estiga ja escrit en una partitura. Es tracta d'acostar-te a disfrutar de la música en si mateixa, sense pretensions, gaudir de la música sense encotillaments ni pors al públic i sense saber exactament què és el que vas a tocar ni amb qui.

Els músics han de fer música, és el seu lloc, i la jam del Matisse és el context perfecte per fer-ho. Per exemple, un tenor s'acosta a la Schubertiada i alli es troba amb un pianista i després d'una mica de conversa s'adonen que tenen part de repertori compartit i es decideixen a pujar a l'escenari a marcar-se una ària. ¿Per què no? Segur que per als dos és una gran experiència i per al públic també Jose Ramon és conscient que aconseguir que els músics es vagen animant a participar en aquest format serà un procés que necessitarà constància. Per açò, comença ell mateix la sesió d'aquesta vesprada. Pero no està a soles, per què la Schubertiada del Matisse és multidisciplinar i quan Jose Ramon es senta a tocar li acompanya l'artista plàstica Cecilia Lorca. Junts fan sinestesia: Cecilia va plasmant en un quadre el que Jose Ramon li transmet mentre toca el piano.

Així comença la vesprada, amb Jose Ramon interpretant Verano Porteño, de Piazzola i Cecilia mans a l'obra amb els pinzells.

Seguint el rastre dels acords i quasi sense que ens adonem la sala es va omplint de músics. Jose Ramon acaba la seua peça i després dels aplaudiments parla amb l'audiència a veure qui es llança a pujar a l'escenari. Entre els assistents descobreix a un tenor i una soprano recentment aterrats procedents d'Alemanya. Hi ha una mica de titubeig però el tenor Mario Corberán es decideix a fer un pas al capdavant. Ens ofereix, amb Jose Ramón al piano, un ària de l'òpera Romeo i Julieta. Cecilia segueix pintant.

Per descomptat, no es pot venir vestit d'etiqueta, llevat que algú vulga per algun motiu personal. I està permés del tot equivocar-se. Ací es tracta de gaudir de la música sense cap altre requisit més. Però ningú s'equivoca. Totes són grans interpretacions espontànies. Després de Mario, puja a l'escenari el pianista Enrique Carmona, i Jose Ramón per fi va poder asseure's a escoltar. Enrique portava una estona escoltant des del fons però per fi es llança sobre les tecles. És un habitual de les sessions del Matisse. Reconeix que com a estudiant del Conservatori, tenir un espai així disponible totes les setmanes és un luxe que no existeix en cap altra sala d'Espanya, almenys que ell haja pogut conéixer.

Hang Vu Nguyen, que participà a la Jamm després d'Enrique, afig que “els estudiants de piano del Conservatori estem tot l'any preparant-nos per a un únic concert a final de curs, que és l'examen. T'ho jugues tot a una carta”. Coinicidim amb ells en què si s'estan preparant per a donar concerts, tenir la possibilitat de passar per l'experiència d'estar enfront del públic hauria de ser un ingredient essencial del programa d'estudis i no un esdeveniment que solament ocorre una vegada en tot el curs. Jose Ramón també emfatitzava l'útil i beneficiós d'aquestes sessions per als estudiants: un espai en el qual pots interpretar la peça que estàs estudiant en aqueix moment, on pots equivocar-te i no passa res, mesurar els nervis, conèixer altres músics, etc. Després de regalar-nos la sonata Opus 53 de Beethoven nº21, Enrique deixa Hang Vu Nguyen, que estava passant-li les pàgines, en el centre de la banqueta. Hang ens obsequia a tots amb la Sonata Hob.16 nº 16 Lab Major de Haydn interpretada sense partitures! Bravo!

La vetlada, que va començar tan tímida, estava ja molt animada i les 21h s'anaven acostant, hora en la qual acaba la Schubertiada i dóna pas a una Jam de jazz. Però, abans d'acomiadar la vesprada, Mario i Jose Ramón van tornar a unir-se per a oferir-nos en aquest cas la peça “No puede ser” de Pablo Sorozábal. Sens dubte hem trobat el que havíem vingut a cercar. Música lluny de restriccions i pors. D'acord amb Jose Ramón, la música ha de seguir sent sempre un estil de vida. Més enllà del lloc que ocupem com a professor de Conservatori, com a concertista, o com siga que cadascú desenvolupe la seua activitat musical professional en aquest camp, la música no ha de perdre mai el seu component de creativitat. I si els contextos professionals no ens permeten explorar la nostra pròpia evolució creativa com a músics hem de cercar altres espais, com aquesta Schubertiada, on poder reconnectar amb aqueix costat lliure, sense lligams, on el més important és el sentiment i l'emoció que la música ens produeix. Allò pel qual ens vam fer músics i del que mai ens hauríem d'haver allunyat. Jose Ramon i Mario acaben, reben els aplaudiments d'un públic encantat i es baixen de l'escenari.

Sense pausa, la sala comença a transofrmar-se per a la Jam de jazz que comença a continuació. Música i més música.

Enhorabona a Matisse Club i a tots els valents participants.

Galeria completa: