TURANDOT, ESTENDARD DE L’ÒPERA A VALÈNCIA

València. Palau de les Arts. 28-10-2018.

Giacomo Puccini. Turandot. Teresa Romano, Javier Agulló, Abramo Rosalen, Marco Berti, Miren Urbieta-Vega, Damián del Castillo, Valentino Buzza, Pablo García López, César Méndez, Carmen Avivar, Mónica Bueno. Orquestra de la Comunitat Valenciana. Cor de la Generalitat Valenciana, Escolástica de la Mare de Déu dels Desemparats. Director musical Alpes Chauhan. Direcció d’escena: Chen Kaige ( Allex Aguilera reposició). El Palau de les Arts arrencava aquesta pretemporada amb l’exitosa producció de Les Arts que amb aquesta reposició ja és la quarta vegada que vegem a València. Molta polèmica hi ha hagut en quant a la programació reiterada d‘aquesta Turandot i de la merma de qualitat musical en comparació a les prèvies.

La realitat parla i el que diu és que les entrades ja estaven exhaurides des de feia setmanes. Les cues per a a aconseguir entrades d’última hora van ser de les més recordades per matineres, en paraules de la gent del Palau. I la gent va respondre a la funció del dia 28 amb passió ovacionant la producció, el cor i els cantants.

La idea de fer una pretemporada amb preus econòmics, de 7 a 50 euros, i amb títols que poden atraure a més públic a l’òpera és una acertada aposta que el Palau ha mantingut amb independència dels directors artístics que han passat per la casa. És veritat que per a l’abonat fidel la reiteració de títols pot resultar-li poc estimulant però després de la situació artística de l’ultim any , omplir el Palau amb òpera de qualitat i organitzar una temporada sostenible ens pareix d’aplaudir.

Un servidor ja ha vist a València quatre Turandots, i a priori , anava amb dubtes de l’idoneitat d’anar una vegada més. Però per a començar, la música de Puccini, ho justifica sempre. El compositor italià va omplir de vanguarda la partitura de la seua última òpera. Estrenada a la Scala al 1926, és posterior a la Salomé de Strauss i a la Consagració de la Primavera de Stravinsky, en l’Europa dels anys vint revolucionada per les vanguardes en les arts. Puccini escriu una partitura on combina lo exòtic amb el seu estil italià habitual. La ambientació xinesa que el compositor imagina li proporciona els mitjos per a crear una música oriental a la vegada integrada en el seu caràcter personal, tal com ja va fer a la Madama Butterfly.

A nivell musical, el jove director Alpesh Chauhan es va mostrar especialment atent als cantants, però la correcció orquestral va anar amb merma d’aconseguir una tensió definitiva. Va haver alguns desajustos en cor i orquestra però en general va defensar la difícil partitura amb profesionalitat. El cor, protagonista principal d‘aquesta òpera, domina text i música i va estar vibrant, emocionant a un públic que el va ovacionar. És complexa la movilitat de les masses corals en aquesta producció, però el Cor de la Generalitat té molt aprés en aquesta dècada i no va presentar cap problema. Allex Aguilera, encarregat de la reposició escènica, també deu tindre alguna cosa que vore en aquest èxit.

Teresa Romano, la soprano italiana que va estar encarregada d’encarnar a la princesa xinesa ens va oferir una Turandot més lírica que dramàtica, creant un personatge que ens mostra la debilitat i soledat ja desde l’inici de la repesentació. La veu està ben colocada i en la gran escena del segon acte, una vegada entesa el lirisme de la seua veu, va aconseguir uns bons i creïbles resultats. En els duos amb Berti, si bé no seràn la parella de l’any, van arribar a convéncer. Es d’agraïr doncs haver tingut aquesta soprano de qualitat que d’una sola representació que tenia va acabar assumint quasi totes. Pot ser la podríem escoltar a València amb una Maddalena di Coigny ?

Marco Berti ja va ser Calaf en passades Turandots a les Arts, tenor que dona garantia de correcció i treball. Em pareix un bon reconeiximent tornar-lo a dur tant si la veu mitja s’ha aprimat i el fiato li manca, però mantenint el poderós squillo en els aguts per a un exigent paper.

Liú ha de fer-ho molt mal per a no guanyar-se al públic. És un personatge que desperta ternura, amb un regal de música inspiradíssima i dues àries de repertori per a qualsevol soprano lírica. Miren Urbieta- Vega va complir amb el seu paper. Podria millorar la seua presència escènica però la veu ben projectada en la sala tenia bon color i es esforçar per aconseguir els piano que exigeix la seua part.

Els tres ministres xinesos tenen en aquesta producció una escena, la de l’inici del segon acte, molt potent visualment amb tres gronxadors on els tres aseguts, canten. Amb gran capacitat actoral, i un poc menys d’equidistància vocal, el resultat va ser satisfactori i el públic aixi ho va apreciar.

Timur, el pare invident de Calaf, encarnat pel baix Abramo Rosalen va estar especialment inspirat en l’última escena amb Liú i ens va oferir una recreació suficient matisada.

En conclusió va ser una nit d’espectacle operístic molt correcte. No tenim les excel.lències d’altres èpoques al Palau però és un bon camí per a fer òpera amb qualitat i a l’abast d’un major públic.

Esperem l’inici de la Temporada amb ganes.