JUHO POHJONEN O EL REPTE DE TRASPASSAR CENT ANYS D'HISTÒRIA AL TECLAT

L’ INTÈRPRET CONCENTRAT


Juho Pohjonen, piano. 1 Octubre 2018.Teatre Principal. Alacant.


Va inaugurar la Societat de Concerts d´Alacant el seu quaranta seté cicle de concerts amb un intèrpret conegut de la casa. Pohjonen al piano ja és la sisena vegada que ens visita.


Pianista finés, jove, d'intensa i llarga trajectòria combina recitals, concerts amb orquestra i una intensa agenda amb grups de cambra. Guanyador d’un grapat de premis internacionals i deixeble de mestres com András Schiff i Leon Fleischer és un pianista actiu amb una cada vegada més extensa discografia. La sala, com és d’esperar d’una inauguració de cicle, estava plena i es palpaven les ganes de concert. Es fa llarg el descans estival per als sempre fidels socis melòmans.


Pohjonen ens va regalar un concert audaç, original i estimulant tant per ell com per la vocació d’educar al públic. Un concert a partir del Barroc fins al final del Classicisme. Quina novetat doncs? Rameau. Així, sense res més, dues suites per a clavecí del compositor francés del segle XVIII.

Jean Philippe Rameau (1683-1764) va ser un compositor de dilatada carrera compositiva, conegut esencialment per la seva obra dramàtica que va desenvolupar a partir del 1733. Deixeble de Couperin, el gran clavecinista francés, i coetani de Bach, Haendel i Scarlatti, a l'igual que aquells, demostrà el seu geni compositiu, les recerques harmòniques i va ampliar els recursos de l’instrument en les seues obres per a teclat. Les Suites en La i en Sol, que van sonar a Alacant, formen part de Les Nouvelles Suites de pièces de clavecín (1728), tercera col·lecció de peces per a clavecí de Rameau. Com molt encertadament destaquen les sempre excel·lents notes al programa, a l'igual que les col.leccions anteriors, Rameau dona indicacions i consells precisos per a l’intèrpret de les obres. El pianista nòrdic pareix que les ha estudiat totes. La seua interpretació de les obres va ser rigurosa, equilibrada i imbuïda del perfecte sentit clàssic. I sobretot, concentrada. Les suites, com a conjunt de danses, requereixen de subtilesa, diferenciació sonora i de caràcter en cada dansa, però sense perdre el fil conductor que fa un tot del conjunt, a l'igual que passa en els cicles de Lieder. Això sols sorgirà del conscient i profund estudi de l’intèrpret. Pohjonen ens va oferir un munt de recursos sonors, sempre controlats, sempre subtils i amb una claredat fantàstica. L’articulació, fonamental en aquestes peces compostes per a clavecí, era enllà a l'igual que la línia melòdica i la gràcia i estil de cadasquna de les diferents danses. També el virtuosisme tècnic que va demostrar a la Gavotte et 6 doubles de la Gavotted que tanca la Suite en Sol, on el tema i el contrapunt a dobles corxees s’alternen entre ambdues mans. La concentració de Pohjonen i el gran domini dels recursos de l’instrument li van permetre oferir unes versions referencials de l’obra de Rameau. Aquesta concentració va baixar de l’escenari i es va propagar a la sala, en una de les primeres parts de concert més ensimismades que es recorden al teatre alacantí. El concert, com si de l’evolució sonora del piano en el classicisme es fera gala, continuava amb el Rondó per a piano en La menor K.511(1787) de Mozart. A diferència de la lleugeresa dels rondeau francesos, Mozart, ja escamat de les dificultats que acompanyaven la seua biografia, escriu una peça introspectiva, tràgica i d’excel.lent simplicitat aparent però plena de recursos armònics. Peça ideal doncs per al clima que havia creat Pohjonen i que va tocar amb exquisita llanguidesa.

La peça gran que clausurava el concert era la Sonata op.101 en La major de Beethoven. Seguint amb les notes al programa, la innovació pianística que va suposar aquesta sonata és que va ser la primera escrita per al pianoforte “fur das Hammerklavier”, instrument molt semblant al piano actual. Inaugurant el cicle més madur de les sonates i estructurada en quatre moviments, inicia aquesta sonata amb la indicació de "un poc vivaç però amb íntim sentiment”. Pareix que el finés vol mostrar-nos avui una mirada cap endins dels compositors que ens presenta. Però és sempre Beethoven, i les construccions i desenvolupaments dels temes estan allí. Pohjonen les coneix però la seua interpretació cerca més el so i les conexions cícliques que la força o el pols. Amb aquesta sonata enllaçà el pianista el fil conductor del concert, presentant el repte de traspassar en cent anys d’història els canvis d’articulació, so i estil en peces fonamentals per al teclat. Pohjonen va tocar un sol piano, el fantàstic Steinway del teatre, però va traduir a Rameau, Mozart i Beethoven amb dedicació i entrega. Benvingudes siguen aquestes propostes.

Entrades destacades
Entrades recents
Arxiu
Segueix-nos
  • Black Facebook Icon
  • Black Twitter Icon
  • Black YouTube Icon
  • Grey Facebook Icon
  • Grey YouTube Icon