PETER GRIMES. L'ESPERANÇA ÉS UNA MAR FOSCA I PROFUNDA.
Peter Grimes
Palau de les Arts, 1 Febrer 2018
Gregory Kunde, Leah Partridge, Robert Bork, Dalia Schaechter, Giorgia Rotolo, Marianna Mappa, Richard Cox, Andrew Greenan, Rosalind Plowright, Ted Schmitz, Charles Rice, Lukas Jakobski. Cor de la Generalitat Valenciana, Francesc Perales. Orquestra de la Comunitat Valenciana, Christopher Franklin.
L’esperança és una mar fosca i profunda
Peter Grimes és l’història d’un mariner solitari al que se li moren dos grumets a un poble de mar de l’Anglaterra del segle XIX. A partir del poema The Borough de George Crabbe, Benjamin Britten junt amb el llibretista Montagu Slater va crear una de les grans obres mestres del repertori operístic de tots els temps. Moltes són les idees que van voler expressar en text i música.La principal, l’opressió del esser humà per la societat, però també la lluita dels sexes, les esperances frustrades, la moral religiosa, la culpa de l'homosexualitat.
És com si Britten en aquesta segon òpera vullgués fer referència a tots els temes que li rondàven el ell cap.
Va ser estrenada en 1945 al Saddler’s Wells de Londres i va servir per proclamar a un jove Britten de 32 anys com un dels compositors amb més talent del moment.
El resultat és una obra mestra de tensió dramàtica continuada, una orquestació de somni que dibuixa perfectament la mar que els envolta i acompanya la vocalitat dels personatges donant-los una dimensió psicològica fascinant.
El Palau de les Arts, amb la programació de Peter Grimes, tercera òpera del compositor anglés en València, pot sentir-se orgullós del gran espectacle que ens va oferir.
La producció aclamada de Willy Decker, original per al teatre de la Monnaie, continua funcionant. Un espai simple, amb un fons de núvols foscos i de tempesta, uns murs que ben il.luminats condueïxen perfectament a les masses corals i el sempre i cada vegada més inclinat escenari per on es mouen els personatges, creen una amenaçant tensió al espectador.
Els personatges amb la magnífica iluminació de Trui Malten apareixen en escena, perfilats amb siluetes negres, com si fosen ombres retallades, que s’acosten al espectador per a desenvolupar el seu drama.
La mar, molt distinta de la mediterrània que coneixem, és el personatge que està sempre present a l'òpera. Això ho ha entés molt bé el director musical, Cristopher Franklin. Amb una direcció impecable, va aconseguir una continuitat del discurs sonor quasi perfecta. Orgànic amb els cantants, va crear als concertants moments de gran emoció i de grandiositat en el cor, en una de les partirures més difícils a les que s'enfronta un director d'òpera. Aquesta dificultat es fa extensiva al cor i el de la Comunitat Valenciana va superar, una vegada més, el repte. El cor, importantíssim al Peter Grimes, com si d’un pesonatge més es tractés, mogut amb gran intel.ligència, és una continuació de la mar. L’ orquestra, que és la mar, fosca, profunda, mai amable en tota l’òpera, continua les seues ones que arriben al port, a aquell port on Peter Grimes no trobarà la pau. La veu del poble, el cor, es desplaça a l’escenari com una massa unida, enfrontada als personatges als qui aïllen, Grimes, la seua amiga Ellen que l'ajuda i les dos prostitutes. Totes les intervencions del cor són grandioses però queda especialment teatral l’escena del tambor on al voltant d’una creu els habitants del poble aniràn a casa de Grimes per descobrir els seus pecats.
Gregory Kunde debuta el personatge a València, tenor de gran i versàtil trajectòria ens ofereix un Peter Grimes de gran nivel.
La seua sola presència fa que els ulls del espectador no s’aparten del’escena. Vocalment matisat i en perfecta connexió amb el drama que representa, ens ofereix un Grimes dolent, d'una dimensió psicológica exhuberant.
Quina sort tenim els amants de l’òpera que aquest home haja incorporat aquest rol a la seua carrera.
La Ellen Orford de Leah Partridge li donà a Grimes una rèplica a l’altura. Amb una veu de gran
color, especialment al registre agut expressa perfectamente el desig vital del seu personatge, en les sees paraules, donar un raig de llum a la vida fosca d’algú. Els moments de duo amb Kunde, l'enfrontament amb el cor i un dels grans moments , el concertant de les 4 veus femenines, els va resoldre amb gran solvència.
La resta del cast va complir sobradament perquè el que van fer els cantants a Les Arts va ser molt més que cantar, ens van regalar una historia amb tensió dramática de principi a fi, una nit d'òpera per recordar i que ens ompli d'esperança per al futur. No obliden a Britten, no deixen passar Peter Grimes a Valencia.
