CONCERT ÚNIC I EXQUISIT DE NANCY FABIOLA I RUBÉN FERNÁNDEZ AL PALAU DE LA MÚSICA
Nancy Fabiola Herrera, mezzosoprano. Rubén Fernández Aguirre, piano.
ABONAMENT 18
Sala Iturbi del Palau de la Música de València
Somiador i exquisit podrien ser els dos adjectius que definirien l’important recital que ahir ens van oferir la mezzosoprano Nancy Fabiola Herrera al costat del repertorista basc Rubén Fernández Aguirre. Un autèntic plaer per als que vam poder gaudir d’un programa on el fil conductor aportava una gran cohesió i solidesa a la ja reconeguda trajectòria d’aquests dos grans intèrprets. La veu de la mezzosoprano canària es troba en un moment de maduresa que aporta eixe saber comunicar que en nombroses ocasions és més important que la pròpia tècnica vocal. Eixe saber dir tan propi de les grans dives que donen la profunditat merescuda als textos que han servit d’inspiració als compositors.
Parlar de qüestions tècniques de la vocalitat de Fabiola Herrera és possiblement reduir a un estadi inferior el que és va viure ahir al Palau. Dicció impecable, control de l'instrument, innumerables colors per comunicar els diferents sentiments i intencions comunicatives. El que podríem dir una lliçó de cant i de saber estar a l’escenari.
No va hi haure una obra o un cicle en este concert que no absorbira l’atenció del públic. Des de les cançons de Viardot-Garcia fins Las tres majas doloroses de Granados i arribant a la literatura més actual amb García Abril i Miquel Ortega on la poesía de Gala i de Lorca, respectivament, aconseguien una profunditat com pocs poden aconseguir. Atractiva i divertida també la interpretació de Tra-la-la de Comellas i impressionant en el que és un dels repertoris més estimats per Fabiola Herrera, els tres últims espirituals negres que va interpretar. En aquest recital, el paper d’un repertorista amb la trajectòria de Fernández va aportar tota una paleta de colors pianístics, amb diferenciació de sons i matisos propis d’aquells que entenen la música com tot allò que possiblement no està escrit a la partitura, potser en moltes vegades, el més important. Control del fraseig de forma exquisida, direcció musical, sotilesa i protagonisme on devia existir. Pot ser el més important d’aquest concert va ser el que eixia de l’escenari cap a la sala, una autèntica comunicació amorosa entre la música, els textos i l'energia creada entre els dos intèrprets.
Un concert autènticament memorable on sorprèn que la Sala Iturbi no estiguera plena tenint en compte la grandiositat dels intèrprets. Com deia un concert únic i exquisit.
