THE SINGING CLARINET

Hui vos presentem el projecte The Singing Clarinet, del clarinetista format al Conservatori Superior de Música de Vlaència, Luis Fernandez Castelló.

Premi "Rising Star Berlin" i "Joventuts Musicals d'Espanya", Luis desenvolupa una intensa carrera com a solista i músic de cambra que l'ha portat a destacats festivals nacionals i internacionals.

Ha actuat a les principals sales espanyoles com l'Auditori Nacional (Madrid), Palau de la Música Catalana (Barcelona) o Palau de la Música (València), així com França, Alemanya, Itàlia, Bèlgica, Holanda, Grècia, el Marroc o Portugal.

Sent un especial interès per la música del seu temps i ha treballat intensament amb destacats compositors com Francesc Coll, Leonardo Balada, José María Sánchez-Verdú o Luca Francesconi, produint més de cinquanta estrenes.

El seu disc The Singing Clarinet, recull obres de Weber, Mendessohn, Schumann, Donizetti o Rossini, i ha rebut els elogis de la crítica especialitzada. En aquest disc, Luis està acompanyat per Carlos Apellàniz al piano i amb ell es presenta com un dels més destacats clarinetistes de la seva generació.

Per conéixer aquest treball, res millor que el mateix autor presentant-lo. Us deixem un text escrit per Luis en el que ens explica la importància d'aquest treball i per què és imprescindible escoltar The Singing Clarinet.

The Singing Clarinet, segons Luis Fernandez Castelló

He desitjat amb The Singing Clarinet mostrar les característiques "quasi" vocals de les que és capaç aquest instrument i l'empremta que va deixar en compositors, intèrprets i públic a principis del segle XIX la seva versàtil i vellutada veu. Tot i que aquestes qualitats van ser ja emprades genialment per Mozart anys abans en el seu Concert k. 622 i el Quintet k. 581, va ser al segle XIX quan els compositors van trobar en el seu timbre, de registre mig i exquisida dolçor, el recurs ideal per a la creació d'obres del més subtil caràcter vocal.

Virtuós del piano i gran coneixedor del món del teatre, Carl Maria von Weber (1786-1826) és recordat hui sobretot per la seva òpera El caçador furtiu. L'estreta relació de Weber i el clarinet ve de mans de la seva amistat amb el virtuós clarinetista Heinrich Joseph Baermann, per a qui va escriure dos concerts i un concertino, entre altres obres. Weber va compondre el seu Gran Duo Concertante op. 48 entre 1815 i 1816 per a ser interpretat per ell mateix i un altre virtuós de l'època, Johann Simon Hermstedt. La complexitat tècnica és patent en els seus moviments extrems, en què el joc contrapuntístic requereixen de l'oient una veritable escolta activa. Mentrestant, el moviment central ens trasllada al més perfecte exemple de dramatisme vocal destinat al clarinet.

Felix Mendelssohn (1809-1847), va trobar la seva veritable vocació musical després d'assistir el 1821 a l'estrena d'El caçador furtiu de Weber. Dotat d'un esperit aventurer Mendelssohn va recórrer tot Europa, la qual cosa el va portar a transmetre l'influx dels seus viatges a moltes de les seves peces. Malgrat el prompte acostament al clarinet (la seva ingènua Sonata per a clarinet i piano data de 1824, amb tan sols 15 anys), no va ser fins a la seua posterior trobada i amistat amb la família Baermann, pare i fill clarinetistes, quan van veure la llum els seus cèlebres Konzertstücke op. 113-114 per a clarinet, corno di bassetto i piano. No obstant això, aquest enregistrament recull una de les seues cèlebres Cançons sense paraules per a piano sol (aquí a una acurada transcripció per a clarinet i piano), l'op. 109, peça que ocupa un lloc especial per la seva claredat melòdica i senzillesa formal.

Va ser el clarinet el destinatari d'algunes de les seves més cèlebres obres i que ocupen avui dia un destacat lloc en el seu repertori. Vincenzo Bellini (1801-1835) i la seva òpera I puritani van servir d'inspiració a Bassi per escriure Fantasia sull motivi de I puritani, ambientada en la història de la jove Elvira enamorada de Lord Arturo ja la relació s'oposa la seva família pel seu compromís amb el ancià Ricardo. Obra multitemàtica, en ella apareixen bells moments de l'òpera com l'ària d'Elvira "Vien, diletto" o "A et o cara", cantat per Lord Arturo.

L'òpera La favorita de Gaetano Donizetti (1797-1848), escrita en francès per l'Òpera de París és una altra de les òperes que Bassi va emprar per escriure Divertimento sopra motivi dell'Opera La favorita, un autèntic repte per al solista amb exigents demandes tècniques i exquisits moments de fraseig. Bassi va fer ús de cèlebres àries en aquest divertiment "Pour Tant d'Amour" o "Ange si pur", àries cantades per Alfonso XI i de Fernando respectivament.

L'any 1849 va ser un any fecund per a Robert Schumann (1810- 1856) amb la composició de més d'una vintena d'obres, ja que l'intens treball permetia a Schumann deixar en un segon pla els seus problemes mentals. Entre elles les Fantasiestücke op. 73, titulades "Soiréestücke" en la seva primera edició, van ser escrites en tan sols dos dies i estrenades de manera privada per Clara Schumann al piano al costat d'un músic de la Hofkapell de Dresden. Sent escrites en l'estil "Biedermeier" sense ornaments virtuosos, ràpidament es van fer populars. Encara construïdes amb certa llibertat, la primera d'elles s'estructura en forma sonata monotemàtica, mentre que la segona i tercera peces presenten la forma lied (ABA) amb coda. Totes elles se succeeixen sense solució de continuïtat i desprenen el més pur influx romàntic, explotant al màxim les sonoritats nostàlgiques del clarinet a la, de timbre més vellutat.

Gioacchino Rossini (1792-1868), l'últim dels compositors d'aquest enregistrament, va ser el més reeixit autor italià d'òperes de la primera meitat del segle XIX, amb més de trenta d'elles entre les quals destaca El barber de Sevilla. Autor de diverses obres per a clarinet, com la Fantasia per a clarinet i piano, és, sense cap dubte, la seva famosa Introducció, tema i variacions un dels seus treballs instrumentals més assolits. Són purament rossinianas la disposició estructural i el material temàtic. Després tres acords que anuncien el començament d'aquesta "òpera" i que recorden a l'obertura de La flauta màgica de Mozart, es desenvolupa l´Andante introductori basat en l'ària "La pace mia amarrita" de la seva Mosè in Egitto de 1818. A continuació, el tema, Allegretto, és extret de la cabaletta "oh quante lacrime" de la donna del llac de 1819 a la qual segueixen cinc variacions "di bravura" entre les que destaca la bellesa de la en mode menor.