DON CARLO INAUGURA LA TEMPORADA A LES ARTS
Plácido Domingo, María Katzarava, Andrea Carè, Violeta Urmana, Marco Spotti, Rubén Amoretti, Karen Gardeazabal, Olga Zharikova, Javier Galán, Manuel Mas, Valentin Petrovici, Pedro Quiralte, David Sánchez, Arturo Espinosa, Matheus Pompeu
Cor de la Generalitat, Francesc Perales. Orquestra de la Comunitat Valenciana, Ramon Tebar
Palau de les Arts. 12 Desembre 2018.
Inspirat en l’obra de Schiller, el Don Carlo de Verdi, amb llibret de Joseph Méry y Camille du Locle crea una fantasia romàntica de la llegenda negra que relacionava la mort de l’infant Carlos amb els cels de son pare Felip II.
Va ser un encàrrec de l’òpera de Paris per a l’ Exposició Universal de 1867, i en la versió original en francés, Verdi es va tindre que adaptar a les regles de la casa francesa, creant una òpera amb cinc actes, ballet i espectacularitat de Grand opera.
Al Palau de les Arts vam sentir la versió italiana, la més representada avui en dia.
La tempesta de la dimisió de Livermore, director artístic del palau valencià, no ha amainat encara, però nosaltres assistírem a la segona representació i el que vam sentir va ser un gran Don Carlo i poca política.
La producció es de la Deutsche Oper de Berlin, amb la direcció escènica de Marco Arturo Marelli i vestuari de Dagmar Niefind.
L’escena va ser concebuda com un cub que anava movent-se en blocs, amb gran demanda tècnica, i anava creant espais amb la forma predominant de la creu, símbol del poder omnipresent de l’esglèsia. Els canvis de quadros i escena s’aconseguien principalment amb una molt cuidada il.luminació. Molt simple, però va funcionar molt bé, centrant l’atenció en els personatges. Ben aconseguit per la seua intesitat dramàtica el duo de Felip II i l’inquisidor, al que va representar cec i també molt ben resolta l’escena del auto de fe, amb una correcta direcció d’escena , en un moment complexe per la gran quantitat de personatges i cor presents. Marelli es va permetre dues llicències en la història original. Una va ser la voce del cielo que la va representar com una dona del poble a la que l’esglèsia li roba al xiquet. Encara que si va crear un moment de tensió escènica és discutible la necessitat d’aquest en un quadre que ja té prou de contingut argumental. Un altre que pense que no va aportar res i que li lleva l’intriga final és la mort per afusellament de Carlos. En el llibret, Carlos V apareix en escena i s’emporta a l’infant deixant un resultat dramàtic que funciona molt bé. En la versió d’ahir mor afusellat junt amb els rebels de Flandes i s’acaba la història. Tanmateix , el resultat global fou molt satisfactori.
Verdi crea una òpera amb set personatges principals amb moments tots ells de gran intensitat. Don Carlo, la reina Isabel, Felip II, el marqués de Posa i el Gran Inquisidor son tots ells concebuts amb una marcada personalitat i dramatisme.
Les àries , duos , concertants van succeïnt-se al llarg de quasi quatre hores de música. Es necessita d’una gran visió de l’obra per a aconseguir una línia de continuació per matenir la tensió . Ramón Tebar, el director valencià, ja conegut per la seua Traviata i ara com a director titular de l’ Orquesta de València, ho va aconseguir. Es nota que coneix bé l’obra , que comprén les claus per a que el discurs funcione. Amb uns temps llargs, generosos, va montar un Don Carlo excepcional. Tebar és un gran amant dels cantants i es nota, els deixa cantar, els ajuda i guia en la difícil tasca de crear els personatges. Els concertants amb una força creixent van ser el millor de la nit.
El gran reclam era la presència de Plácido Domingo com a Marqués de Posa. Inclou un nou paper de baríton a la seua carrera, fa uns mesos ja el vam sentir com a Germont en la Traviata. I és un regal que segueixca oferint-nos la seua presència. De manera sobrenatural, manté intactes les virtuts escèniques, interpretatives i el carisma de la seua veu continua existint. Domingo és un cantant generós, i ja desde el primer moment t’ofereix al personatge, la manera de dir el text, la força dramàtica i la presència de la veu característica i ben projectada. Podrà no ser el baríton verdià ideal ni donar la apariència de jove colega de Don Carlo però si és el Posa de Domingo, que te’l fa creure desde el primer moment en que apareix en escena. I pot ser funciona millor aquesta concepció seua en els duos amb el rei i Elisabetta, on es van aconseguir moments de gran qualitat.
Seguint el repartiment històric continuarem amb Violetta Urmana com a princesa d’Eboli. La Urmana , també coneguda al coliseu valencià va rebre merescuts aplaudiments al fina de l’òpera. És el seu un dels papers més desitjats per a una mezzo dramàtica. D'una manera similar al que diem amb Domingo, Violetta Urmana, tanmateix la veu no està perfectament en els aguts i amb algun dèficit de suport de línia, crea una Eboli referencial. Està la força del personatge i la veu verdiana, aconseguides amb maduresa.
Urmana i Domingo representaven la maduresa, el saber dir, òpera amb majúscules. La resta de personatges perteneixen a la nova generació de cantants, prometedors.
Don Carlo és el tenor italià Andrea Caré. La seua interpretació va anar millorant al llarg de la nit. Amb alguns problemes d’emissió al inici de la representació, la veu va anar trobant el lloc i va acabar amb satisfacció. Moments d’especial relevància va ser els duos amb Elisabetta del segon i el quart acte
.
La Elisabetta de la representació va ser la mexicana María Katzavara. Dues representacions cantarà en Les Arts i esperem que torne més. Amb uns dubitatius inicis va guanyar confiança i va crear una Elisabetta amb tendresa i seguritat dramàtica. La veu, ben colocada té suficient colors, i va saber modular els estats anímics amb molta saviesa.
Un altre triunfador de la nit va ser el baix rus Alexánder Vinogradov, amb una veu imponent, projectada, que omplia la sala va fer un Felip II de gran presència i el públic ho va recompensar. Però li manca encara matisos i profunditat al personatge, que segur aconseguirà amb els anys.
Marco Spotti va funcionar correctament en la rèplica a Felip II com a Gran Inquisidor. Així també els secundaris en especial Rubén Amoretti, Kharen Gardeazabal i Olga Zharikova. Els sis diputats flamencs tenien la doble tasca de cantar i transportar a un mort Domingo, i la seua presència escènica i l’empast de les veus va funcionar molt bé.
El Cor de la Comunitat Valenciana, al seu habitual nivell tècnic e interpretatiu. Mestre Perales, segueixca amb aquesta tasca malgrat els canvis a Les Arts.
Un gran inici de temporada. Una nit com moltes que hem viscut a València i que de segur confiem seguirem tenint.
