I TOT ERA FOSCOR

València, 24 de Novembre.

Simfonia en si menor, D759, Schubert. Castell de Barbablava, Bartòk.

Rinat Shaham, Matthias Goerne. Orquestra de València, Yaron Traub.

Una de les obres mestres de Schubert és la Simfonia en si menor, D. 759, Inconclusa, primera obra del concert. Coneguda així per estar formada per dos moviments en lloc dels tres o quatre habituals. Anselm Hüttenbrenner, amic de Schubert va guardar el manuscrit, composat al 1822, durant més de quaranta anys. Herbeck, director orquestral, el va descobrir i estrenar per a la Societat d’Amics de la Música de Viena el 16 de desembre de 1865, trenta set anys després de la mort del compositor.

Hi ha vàries teories per les quals pensem que Schubert no va proseguir els nou compassos del Scherzo que continuaria l’obra. Ens animem a creure, com apunten molts estudiosos de l’obra del mestre, que sent tan grans els mèrits de perfecció melòdica i expressiva dels dos primers moviments, Schubert pot ser pensara que l’escrit ja era una obra total en si.

" Em sent envaït en tot instant d'una incomprensible i perpètua malenconia "

Hi ha que entendre l’estat anímic d’un Schubert nostàlgic, tímid, malalt ja de sífilis per arribar a comprendre la profunditat de l’obscuritat que envaïx la simfonia.

" La vida més trista es veu il·luminada per moments de beatitud, i aquests, al repetir-se, esdevenen goigs permanents; així augmenta la beatitud en fer-se successiva "

Així apareixen moments de gran luminositat enmig del relleus oscurs en la tonalitat ombrívola, Si menor, triada per l’alma de Schubert.

A l’interpretació de Traub al front de l’orquestra de València hi va haver moments de gran bellesa com les parts solistes i una treballada identificació de les veus.

El tema inicial que vertebra tot el primer moviment va ser exposat amb suficient claredat. El pols rítmic hi va estar. Traub va cercar i aconseguir moments de gran lirisme, malgrat desajustos ocasionals de la corda, mancant-li en ocasions una major homogeneitat, fundamental en aquesta simfonia.

El so orquestal va ser mesurat, liederístic, però va mancar un veritable contrast de colors. Aquesta simfonia podria haver trobat un pathos major que el que s’ens va oferir.

Una orquestra molt més segura i preparada sí la vam trobar a la segona i gran obra del programa del concert. El castell del duc Barbablava és l'única òpera del compositor hongarès Béla Bartók. El llibret és de Béla Balázs, poeta i amic del compositor.

Considerada com un macabre Pelleas et Melisande hongarès, en l'obra de Bartok podem identificar clarament la influència dels impressionistes francesos amb Debussy al capdavant, però també la gran tradició clàssica de Brahmns, Liszt i Strauss. La música de Bartók està al seu torn marcada per una profunda investigació del folklore popular hongarès, sent els seus ritmes i melodies fruit de les arrels musicals del seu país.

Traub i l’orquestra han treballat bé l’obra, és una obra difícil, deu mantindre un impuls i tensió creixent, que si es va aconseguir. La història la conten bé, amb la foscor i els esclats de llum necessaris. Els secrets de les set portes hi van estar molt ben diferenciats. Amb un metall fantàstic a la porta d’armes, amb un brillant xilòfon i piccolo per a mostrar les joies, amb tota la potència de la gran orquestra en la quinta porta, clímax de l’obra. On va tindre problemes a controlar va ser en l’equilibre de les forces, entre cantants i orquestra. Aquesta és la gran dificultat de fer el Castell de Barbablava en concert. Una orquestra poderosa, rica, amb risc de tapar la projecció dels cantants. No oblidem que estem en un drama líric, no en un poema simfònic, hi ha cantants que hi ha que respectar.

La que més va patir aquesta desproporció de sonoritat va ser la mezzosoprano Rinat Shaham. De veu expressiva, no li va mancar musicalitat ni sentit dramàtic però la veu no arribava en els moments de major intensitat orquestral. Pareixia com que li faltès un espai més gran on expandir-se actoralment i així projectar-se millor. Però la seua Judith és emocionant, amb el punt perfecte d’histrionisme, determinació i desesperació. Com a prova podeu escoltar la seua gravació amb Rattle i els berlinesos, molt més equilibrada.

Matthias Goerne, era la gran estrella del repartiment. El gran baríton alemany ha encarnat al duc Barbablava a l’òpera de Paris i al festival de Verbier i ha fet una gravació de l’obra amb Ozawa. Goerne és un cantant de gran intel.ligència i té una gran capacitat de ductilitat a la seua veu. Mestre absolut del lied de la nostra època, canta amb emoció Wolfram, Kurwenal i amb gran convicció el Wozzek de Berg que ha fet a Salzburg aquest estiu. Amb gran capacitat d’enfosquir la seua veu per a encarnar a Barbablava , de tesitura tal vegada massa greu per a ell, ens ofereix un personatge més submís i resignat al seu destí que dèspota i cruel. Per això va brillar als passatges lírics més que a les explosions d’ira, on també va mancar projecció. El seu recit, però, és espectacular, digne de qui és mestre en l’art de contar històries.

Un doble programa interessantíssim. Estudien, investiguen i escolten aquestes obres. Com ens recorda Arturo Reverter, escriptor de luxe de les notes al programa d’aquest concert, dos visions contrastades dels racons més ombrívols de l’ànima humana.

Entrades destacades
Entrades recents
Arxiu
Segueix-nos
  • Black Facebook Icon
  • Black Twitter Icon
  • Black YouTube Icon
  • Grey Facebook Icon
  • Grey YouTube Icon