UN CONTRATENOR EN LA CORT DEL PALAU DE LA MÚSICA
La gran oportunitat li va arribar a Georg Friedrich Händel (Halle, 1685- Londres 1759) quan Fernando de Medici, hereu de la gran dinastia medicea, el va convidar al 1706 a visitar Italia. Allà va transitar entre Florència, Roma, Nàpols, Venècia i va conéixer a Scarlatti i Caldara, dos dels compositors més importants a l’època d’òpera italiana. També d’Arcangelo Corelli va traure aprenentatge per als seus concerti grossi. I va fer coneixement dels cantants que l’acompanyarien en l’estrena de les seues òperes italianes.
En 1710, el conviden a visitar Londres on estrena Rinaldo a l’any següent i havent-la compasat en tan sols dos setmanes segons algunes fonts. Va ser un èxit formidable. Londres era la ciutat més gran d’Europa en aquell moment, i hi havia un gust pel renaiximent italià entre les classes de més alt nivell. Les òperes que eren composades en italià i cantades per cantants italians, es van convertir en l’espectacle preferit a l’època, i Händel, en este aspecte, era el rei.
De 1720 al 1728, temps que va estar activa la Royal Academy of Music, Händel -com a director musical- va poder contratar als millors cantants com el gran castrato Senesino. A més amés va tindre l’escenari per a desenvolupar el seu estil d’òpera. Händel va demostrar preferència pels temes heroïcs composant generalment obres amb una estructura de recitatiu i ària, típica en Itàlia a la fi del segle XVII. Però el públic de l’època no valoraba tant el tema o l’estil com l’actuació dels cantants. Els castrati i les prime donne cobraven sous astronòmics i eren crònica social amb el seu capritxós comportament.
Com si del veritable Farinelli arribant a Londres es tractés, en València esperaven la tornada de Philippe Jaroussky. Un auditori quasi complet es va rendir a les peces que ens va oferir Jaroussky amb el seu conjunt, l’ensemble Artaserse.
El programa presentava una sel.lecció d’àries i peces instrumentals. Estes últimes eren moviments dels Concerti grossi sense relació biogràfica amb l’ària, estaven triades per una relació armònica amb la peça vocal. I va funcionar, amb Jaroussky sempre en escena, sentat darrere del clavecí, els membres del Artaserse, anaven filant peces vocals i instrumentals sense solució de continuitat. Van demostrar la gran experiència en el repertori barroc, en el que s’han especialitzat des de la seua creació l’any 2002. Amb la majoria dels seus components tocant drets, guiats per l’eficient concertino transmitien una veritable energia i en les peces vocals demostraven una total complicitat amb el solista. Especial interés van tenir les obres amb oboe com el Rompo i laci i el concerto grosso op.3 núm.3. Genial també el clavecí de Yoko Nakamura, imprimint una energia de fons que es va fer notar.
Jaroussky és un cantant inteligent, conscient de les seues qualitats i les seues deficiències, i va triar peces, no del repertori més conegut de Händel però que li permitien lluïr els legatos que l’han fet famós, les veus mitges i els largos amb un fiato envidiable. Els recitatius estaven sempre amb força, gràcies especialment al continuo del Artaserse. Les veus greus patien més i a la coloratura, ben projectada, a vegades li mancava una mica d’heroïcitat. Es veritat que va tancar el programa, tant la primera com la segona part, amb aries de bravura, arrancant del públic fervorosos aplaudiments, però els millors moments van ser les àries lentes, les quals va resoldre amb subtilesa magnífica. Ombra cara de Radamisto va ser l’exemple perfecte.
Tres propines ens va presentar en castellà, l’excelsa Pena tiranna, Sì, la voglio e l’otterrò de Serse i per concloure, ara sí , la famosísima Ombra mai fu.
El públic, com hem dit va gaudir del concert amb fruïció, i ens alegrem ja que gràcies a cantants com Jaroussky, cada vegada més gent ja s’ha fet més sensible al repertori barroc.
