EL AMOR BRUJO, EL FOC I LA PARAULA
El Amor Brujo. Manuel de Falla
València, Palau de les Arts, 12 de Novembre 2017.
Candela Esperanza Fernández
Guitarra Miguel Ángel Cortés
Piano Antonio Galera
Bailarines Pol Jiménez, Miranda Alfonso, Marta Bonilla, Yaiza Espigares, Carmen Muñoz, Montserrat Selma, José Manuel Álvarez, Juan Carlos Avecilla
Orquestra de la Comunitat Valenciana
Dirección musical Andrés Salado
Dirección de escena y escenografía Carlus Padrissa (La fura dels Baus)
Coreografía Pol Jiménez
Les Arts ens presenta el Amor brujo de Manuel de Falla, per a fer les delícies dels aficionats a la dansa, a l’escena perquè ve signada per un costat al sempre eficient Carlus Padrissa de la Fura dels Baus, i per un altre a la música universal.
L’espectacle que hem vist a Les Arts va ser estrenat al Festival de Granada en 2015, quan feia cent anys de la seua estrena al Teatro Lara. Peces de Falla com danses de La vida breve, l’introducció del Sombrero de tres picos i sons de Noches en los jardines de España amb l’especial i difícil intervenció, de Antonio Galera al piano, serveixen de ambientació de l’obra principal.
‘Gitaneria en un acte i dos quadres’, la va subtitular Falla. Obra vanguardista, inclassificable, El amor brujo és un dels espectacles més coneguts internacionalment de Falla desde la seva estrena. Ens conta la història d’una jove gitana que pateix el desamor del seu antic amant. Una història plena de força, d’ humiliació i de bruixeria. Sentiments universals amb un fons on la dona eleva la seua veu per fer-la sentir en l’inici d’un segle XX apassionant en la lluita dels seus drets.
María la O Lejárraga, la dona del autor oficial del text , va ser la vertadera escriptora d’aquesta història. Ella és l’autora d’aquest text desgarrador que situa a la protagonista com una dona rebel, que no es conforma amb el seu destí, i que lluita. El amor brujo és amor de bruixa. Padrissa ho comprén i ens ofereix un espectacle on les bruixes són les dones sàvies, filles dels elements, de la terra, hereues de les arrels. L’aigua i el foc, elements clàssics en les produccions de La fura, omplin l’escena amb dret propi.
¡Soy la voz de tu destino! ¡Soy er fuego en que te abrasas! ¡Soy er viento en que suspiras! ¡Soy la mar en que naufragas!
Les grúes metàliques també hi son, aconseguint entitat escènica especialment en la canción del fuego fatuo, malgrat algun soroll de més. I com també és marca de la casa, ballarins i actors, invaeïxen l’espai del públic, trencant les línies entre escena, i vida reial. Una proposta molt encertada que també inclourà les vidoimatges del cineasta José Val del Omar (1904-1982). Contemporani de Lorca, Cernuda i Zambrano entre altres crea imatges montades com a surrealistes de l’Espanya d’aquell temps. Interessant proposta d’homenatge però finalment, massa estímuls en una producció ja espectacular escènicament.
Especial mèrit a l’il.luminació de Carles Rigual i al vestuari de Chu Uroz.
Els ballarins, entre els que es trovava el coreògraf Pol Jiménez, tenien que esforçar-se per mig del foc i l’aigua. Excel·lents coreografies que aconsegueixen desplaçar-se amb solvència i sentit dramàtic. Tancaràn la producció escpectacularment amb la dansa de la Vida es breve.
L’orquesta de la Comunitat Valenciana, dirigida pel jove Andrés Salado, va sonar matisada, controlant el so que no va ser mai vulgar.
La cantaora Esperanza Fernández és actriu i bailaora en un repte escènic que signa amb èxit, arribant a emocionar.
Quan ella canta, acompanyada del cant expressiu de la guitarra de Miguel Ángel Cortés, no fa falta escena. En la soletat de l’escenari aconsegueix arribar als moments de major fons de la nit.
Ella és la nòvia i fa l’aparició entre el públic amb un impressionant vestit blanc. Ella és la bruixa des de dins de la cova i ella és la llum de l’alba.
Junt amb el guitarrista es van emportar les ovacions més entusiastes de la vetllada.
El públic, si bé al principi un poc perdut per l’atípic de la proposta, va reaccionar finalment amb fervor a aquest ritual de Falla, Lejárraga i la Fura.
