ELS PIANOS DE TRIFONOV
Alacant. Teatre Principal. 19.10.2017. Daniil Trifonov, piano. Obres de Mompou, Schumann, Grieg, Barber, Tchaikovsky, Rachmaninoff i Chopin.
La Societat de Concerts d’Alacant va inaugurar al Teatre Principal el seu quaranta-sis cicle amb un concert excepcional.
Més de quaranta anys oferint una programació de excel.lència centrada en la música de cambra i solistes d’altíssima qualitat. Sols una ullada a la programació anual ens ho rebel.la amb noms com Perianes, Mª José Montiel, Sokolov, Volodin o Julia Fischer.
El repte que han sabut guanyar a les dificultats de programació actual ha sigut mantindre un públic fidel i uns artistes que any rere any busquen lloc a les seues agendes per a visitar aquesta ciutat mediterrània. Alacant, amb cicles com el sinfònic, el de guitarra, la música antiga i la programació de la Societat de concerts deu abandonar la seua discreció i obrir-se al cercle cultural ja que la qualitat està perfectament a l’altura d’altres ciutats europees.
La inauguració de la present temporada ha sigut una declaració d’aquestes intencions. Daniil Trifonov (Nizhni Nóvgorov, 1991), el gran fenòmen pianístic del moment, presentava les obres del seu nou disc, Evocations, que aquest any el durà de gira arreu del món.
Trifonov ha fet una carrera espectacular en els últims anys, amb recitals a Estats Units, Europa i Àsia. Col.labora amb directors i solistes internacionals, ha tocat en els principals auditoris del món i ha composat un concert per a piano i orquesta que estrenarà en el Carnegie Hall de Nova York el mes vinent amb Valeri Gergiev.
En Alacant ens va oferir un recital de piano sol, on millor podem gaudir-lo. Un recital dedicat a Chopin i a la influència exercida per ell a altres compositors.
Va començar amb Mompou i les seues Variacions sobre un tema de Chopin a partir del Preludi op.28, núm. 7 (1957). En Mompou trobem tot aquell pianisme de Chopin, el dels valsos, mazurques, preludis i nocturnes que pareix que li va tan bé a la subtilitat del Mompou més íntim. Ja les mans de Trifonov desgranaven la paleta de colors del barceloní, sorprenent-nos amb la claredat del seu so i un expressionisme melòdic i armònic tant característic de les obres de Mompou.
Una selecció de peces curtes de compositors de finals del segle XIX i XX, destacant un interessant Nocturno de Barber, van servir com a interludi per a les apabullants Variacions sobre un tema de Chopin op. 22 a partir del Preludi, op. 28 núm. 20 (1903). Com acertadament resenyen en les fantàstiques notes al programa es pot considerar les Variacions de Rachmaninov la culminació dels grans cicles de variacions romàntiques representades al segle XIX. Interpretades pel propi Rachmaninov a 1903 és un cicle de vint-i-dos variacions a partir del Largo del preludi de Chopin. El solista, gran especialista del compositor rus, ens va oferir una lectura brillant, fluïda i sobèrbia. El virtuosisme estava present, res descuidat, el fraseig matisat, no va perdre mai el tema, i el conjunt de les variacions van anar construïnt-se com si les mans de Trifonov foren les d’un escultor .
Però l’excel.lència la va aconseguir amb els pianos que van inondar una sala que li va respondre a aquest so amb més silenci i concentració. Hi va haver una infinita varietat dinàmica que el pianista va explorar i que va mantindre al públic pendent en tot moment del seu so.
La segona part era el temps de Chopin, dues peces, les Variacions sobre el tema de Mozart “La ci darem la mano” (1829) de l’òpera Don Giovanni i la Sonata núm. 2, op. 35 (1839). Deu anys separen la composició de les dues obres i si la primera ens presenta un pianisme virtuós, entusiasmat, ja singular, la Sonata és una mostra d’evolució de la forma, ja romàntica, tractada amb enorme llibertat expressiva. La Sonata, concebuda a partir de la famosa marcia funebre queda impregnada per un sentiment tràgic. Trifonov aconsegueix les cotes més altes d’expressivitat i discurs constructiu en aquesta obra. El magnetisme del solista ja no ens va abandonar.
És aventurat saber què pensa un artista en un concert però ens sembla que Trifonov, més enllà de la sobèrbia tècnica, en el preciosisme del seu so, va gaudir tot el concert i nosaltres amb ell.
