LES ARTS I LA SEUA NOVA MADAMA BUTTERFLY
Madama Butterfly, G. Puccini.
València. Palau de Les Arts. 20 d’Octubre 2017.
L. Aleksanyan, N. Kato, M. Mappa, M. Lippi, R. Esteves, M. Marín, J.J. Viudes, P. López, J. Álvarez, J. Galán, A. Espinosa. Director de cor: Francesc Perales. Orquestra del Palau de les Arts. Dir: Diego Matheuz. Direcció d’escena: Emilio López.
Amb la popular Madama Butterfly de Puccini, iniciava la anomenada pretemporada del Palau de les Arts de València. El seu director artístic, Davide Livermore, en entrevistes prèvies, ja ha anat desgranant aquesta producció.
Es tracta de fer un títol atractiu per a acostar nous públics amb uns preus ajustats i un pressupost baix fent front a les dificultats de finançament. L’objectiu d’omplir la sala es va aconseguir i les entrades estaven esgotades des de feia setmanes. Una altra cosa és el resultat artístic.
És la tercera vegada que es fa una producció de Butterfly a Les Arts i els fidels al coliseu no podem oblidar la meravellosa producció de Keita Asari amb Lorin Maazel al pòdium. Són altres èpoques, malgrat això podem dir que hi va haver dignitat en la nova proposta d’Emilio López.
Illica i Giacosa, responsables del libretto situaven la història de la desventurada japonesa a finals del segle XIX. En la producció actual es trasllada a la fi de la segona guerra mundial, mitjançant videoimatges de la bomba atòmica. Així com el primer acte segueix els tòpics de produccions arreu del món , amb flors de cirerer, casa i vestits tradicionals japonesos junt al color blanc de la vestimenta de Pinkerton. En el segon i tercer acte ens mostren un decorat devastat. Aquesta devastació ens fa referéncia a l’evolució de la ruïna interior de la protagonista, el seu cor està trencat i ni tan sols quan ompli el jardí de flors, té l’espectador descans del drama que s’apropa.
La ballarina Fátima Sanlés, crea un moment estètic com si d’una papallona es tractés, en el instant del cor a boca chiusa, encara que pot ser gaudir sense cap distracció escénica hagués estat més afortunat.
El discurs narratiu no va ser innovador ni especialment brillant però el públic que veja per primera vegada una Butterfly haurà comprés la història sense extravagànicies i amb un resultat estètic que funciona.
En la part vocal, la soprano armènia encarnava a la infortunada Cio-Cio-San. Un paper que ha debutat a La Scala amb Chailly. No va tindre el millor dia vocalment parlant. Ens trovabem front a un desequilibri entre la part vocal y actoral que sí estava clara i és una pena perquè la idea del persontage pareix clara i la feina actoral que va desenvolupar podria arribar a emocionar. És de sobra coneguda la gran dificultat técnica que té aquest paper ja que requereix de subtilesa, ingenuitat i perfum en el primer acte i profunditat dramàtica en els dos següents. A la funció a la que vam acudir no ho vam poder tindre. Malhauradament l’òpera de Puccini es basa fundamentalment en la seua protagonista i això va afectar a la idea general de la vetllada.
El tenor Matteo Lippi, que ha assumit totes les funcions després de l’estrena, ha fet el paper a Glyndebourne, té una veu amb bons recursos en els aguts, línea acceptable i en moments vigorosa i no va tindre grans problemes en la seua intervenció.
La Suzuki de Nozomi Kato es va endur una ovació espontànea i sincera, en resposta amb una actuació espectacular tant en lo vocal com en la recreació de la criada de Butterfly.
Rodrigo Esteves va crear un Sharpless convincent, amb una instrument de qualitat.
Els papers secundaris, bona costum, van ser assumits per cantants del Centre de Perfeccionamient, destacant l’intervenció del genial Goro de Moisés Marín.
El cor, amb la arribada de Butterfly, va emocionar, i també fora d’escena en el cor a boca tancada com a interludi en el tercer acte. Mai ens falla aquest cor.
Era la primera vegada que sentiem al jove director Diego Matheuz, apadrinat pel Sistema de Dudamel. La partitura de Butterfly és de gran complexitat, amb motius rítmics i armònics difícils per quadrar-ho tot. El mestre es va demostrar atent als cantants i el conjunt va arribar a la fi amb bones qualitats però sense gran emoció. La partitura ha de madurar-se més per traure-li totes les seues possibilitats expressives, estem encara lluny dels grans matisos, poètics que hem sentit altres vegades a Les Arts.
En conclusió una digna proposta per acostar-se a l’òpera genial de Puccini, però que no va aconseguir emocionar en el grau que s’espera d’aquesta gran obra. Esperem amb ganes les altres propostes de la temporada.
