L' HORA DE TANCREDI
TANCREDI, Rossini.
València. Palau de Les Arts. 1 de Juliol 2017.
D. Barcellona, J. Pratt, Y. Shi, P. Spagnoli , M. Belli, R. Marques. Orquestra del Palau de les Arts. Dir: R. Abbado.

La nit del dissabte u de juliol vam asistir a una cloenda de luxe per a la temporada d’òpera de
Les Arts. Es representava Tancredi , primer èxit de maduresa d’un jove Rossini de tan sols vinti un anys.Emilio Sagi va dirigir escénicament la nova producció del Tancredi, coproduïda amb l’òpera de Lausanne i el teatre municipal de Santiago de Chile. Sagi és un home de teatre. Ho ha demostrat a tot el llarg de la seua carrera i en València hem pogut gaudir-lo en sempre elegants produccions. Basant-se en emocions universals, amor, traïció, amistat, honor, que ja hi son al Tancredi va aconseguir oferir un espectacle de gran qualitat artística. Hi va haver moments de gran força tràgica com els duos d’Amenaide i Tancredi, l’ària de Amenaide del segon acte i la mort de Tancredi. Una mort que degut a la brillant posta en escena ens recordava, més si cap, a l’origen d’este final en el que l’amistad de Rossini amb la cantant que primer va interpretar el rol Adelaide Malanotte li va inspirar. La suggerent il-luminació d’ Eduardo Bravo i l’escenografia molt eficaç de Daniel Bianco van crear l’espai idoni per al desenvolupament del drama.

Les Arts va apostar sobre segur. Amb un repartiment d’autèntic luxe que ja fora de forma individual com en els números de conjunt va aportar una extrema qualitat sonora. Cantants especialitzats en el repertori rossinià i un director d’ orquesta amb una gravació de referència en el mercat (Kasarova, RCA, 1995).
Roberto Abbado va saber dirigir amb elegància, respirant amb els cantants i treballant els recitatius amb un poderòs continuo (Jose Ramón Martín al fortepiano, Rafal Jezierski al violoncel i David Molina al contrabaix).
Malgrat l’excel.lent direcció musical, caldria marcar algún petit desajust en algún cor, en el que l’orquestra i les veus portentoses del cor de la Generalitat no van anar juntes del tot. També caldria assenyalar com en la majoria de les aries els finals que el estil rossinià ens té acostumats a un descens de la línea melódica, en este Tancredi van ser tots en dirección oposta. Un matis que ens recordava a óperes d’altres belcantistes com Donizetti i Bellini. Al marge d’esta apreciació que no sempre garantia un agut ampli i solvent, la unió entre cantants, orquestra, cor i director musical va ser excepcional.

Daniella Barcellona fa front al rol de Tancredi desde l’experiència, aquest rol el va interpretar per primera vegada fa quasi vint anys (1999). En la veu i la imponent presència escènica de Barcellona, Tancredi esdevé un heroi romàntic, amb les seues ombres i amb l’amor i honor com a fi últim de la seva existència. Ho va cantar tot sublim, la coneguda ària Di tanti palpiti, emocionant en els duos amb Amenaide, per a fer una escena final d’antologia dins de l’història del teatre.

Al seu costat, Jessica Pratt ens va donar tota una lliçó de cant belcantista. El nivel tècnic és indiscutible. Notes picades, línia de cant, coloratura, tot estava al seu lloc, amb una tècnica depurada que li permet posar-la al servei de la dramaturgia. Apart dels duos ja esmentats amb Tancredi, verdaderes joies en la nit, va aturar el teatre en un gran moment dramàtic a l’ària del segon acte Giusto Dio che umile adoro.

Era la primera vegada que escoltavem el tenor Yijie Shi a Les Arts, i per l’èxit reconegut, esperem que no siga l’última. Un paper difícil el que tenia. Grans dificultats técniques portades a l’estrem per Rossini i que el tenor Shi va assumir amb valentía. Sobreaguts, greus, les coloratures van fer que sortira del repte amb una gran qualitat. Imaginem que serà esplèndid en l’ Edgardo que farà al Real l’any que ve.

Pietro Spagnoli, excel.lent baríton belcantista, al igual que el tenor, no té un paper massa gratificant en Tancredi. Malgrat aixó ens va oferir una actuació dramàtica a l’altura dels seus companys i on les tables del baríton van ser més que destacables.
Martina Belli com Isaura, va demostrar una vocalitat solvent però manca de direcció escènica.
La mezzo Rita Marques estudiant del Centre de Perfeccionament Plácido Domingo de Les Arts va mostrar el gran treball que es fa en el Centre, però també carències propies d’una veu que està en bon camí però que necessitarà més temps de treball. Una veu important però manca en técnica que va produir inestabilitat en l’afinació de algunes notes junt a altres qüestions que estem segurs que millorarà ja que està en bones mans.
El Cor de la Generalitat ens té acostumats a una gran trajectòria des de l’inici de Les Arts. Aquesta vegada, representat per les veus masculines, va ser un exemple de saber fer, controlant les dinàmiques, donant profunditat al drama i amb un moviment sobre les tables esplèndid.
Ens acomiadem de la Temporada amb un gran espectacle d’art total, on la tan nomenada conjunció de les arts, es dona a la fi, i amb quin plaer la rebem.
TANCREDI | LES CLAUS
LLIBRET Gaetano Rosi
MÚSICA Gioachino Rossini
ESTRENA 6 Febrer 1813, Venècia
PERSONATGES Argirio Tenor
Tancredi Conalto
Orbazzano Baix, Amenaide Soprano
Ruggiero Mezzosoprano
Cor de nobles, cavallers, poble, escuders
Comparsa de guerrers, pages i guàrdies
Dames
L'escena transcorre a Siracusa
L'acció ocorre a l'any 1005
TANCREDI | LA PRODUCCIÓ
Direcció
Direcció Musical Roberto Abbado
Direcció D'escena Emilio Sagi
Escenografia Daniel Blanco
Vestuari Pepa Ojanguren
Il·luminació Eduardo Bravo
Co-producció Ópera de Lausanne
Cor de la Generalitat
Francesc Perales, director
Orquesta de la Comunitat Valenciana
Repartiment
Tancredi Daniella Barcellona
Amenaide Jessica Pratt
Argirio Yihe Shi
Orbazzano Pietro Spagnoli
Isaura Martina Belli
Roggiero Rita Marqués*
* Centre Plàcido Domingo
Paco Cholbi